Societat · 14 de Maig de 2012. 21:51h.

La Catalunya musulmana

La immigració converteix alguns barris en guetos islàmics

Si jos fos Eugeni Sallent -el director de TV3 també està per manar- enviaria Eduard Sanjuán a fer un Trenta minuts des de Ca n'Anglada. Perquè hem parlat molt de l'imam -el de la costella torta-, però a ningú no se li ha ocorregut anar a aquest barri de Terrassa a veure què passa realment. I això que els de Televisió de Catalunya ho tenen a trenta minuts de Sant Joan Despí.

I si fos Jordi Évole hi faria un Salvados. No cal anar a Islàndia o Qatar per fer un programa collonut. Al capdavall ca n'Anglada està a tocar de Barcelona. Però, clar, seria políticament incorrecte. La immigració és un tema que crema. Els polítics acostumen a passar-hi de puntetes. Per això, divendres vaig anar a donar-hi un tomb i, amb franquesa, vaig quedar parat: semblava Tànger.

Sovint també els mitjans. L'altre dia, als passadissos del Parlament, un company d'El Punt-Avui em va acusar de provocar "tensió social" per parlar de "mesquites" en comptes d'"oratoris musulmans" en un titular. Però a la de Terrassa hi ha un cartell ben gros a la façana que diu "Mesquita". Això sí, en català.

Ja m'ho va dir el propietari d'un bar amb segones intencions quan em vaig identificar com a periodista: "aquí nunca pasa nada, eso es lo que dicen los periodistas". Després va disparar amb bala: "yo, para saber lo que passa en Terrassa, tengo que comprar el Diario de Sabadell" en una velada al·lusió al Diari de Terrassa.

Com les altres persones que surten en aquest reportatge no es va deixar gravar -jo no sóc famós com el Jordi Évole-, però tant de bo totes les fonts informatives parlessin sense embuts com ell: "El problema es que para encontrar 100 españoles ves antes 1000 moros, 300 negros y 100 ecuatorianos. Esto es lo que pasa". Això sí que és xenofòbia en estat pur. Amb el temps la paraula ha adquirit una connotació pejorativa, gairebé sinònim de racisme, però inicialment volia dir "por als estrangers".

L'home, que porta 25 anys al barri, està amoïnat perquè li ha baixat la facturació "un 40%" i "sólo tengo para mis gastos". "¿Tu has visto policía?". "Sí, la grua", li responc perquè just abans havia vist com s'enduia un cotxe. "Ahora el problema son los chavales de 16 y 18 años, que andan liados con la droga".

Com a comerciant se sent agreujat: "Los negocios les duran cuatro años y luego lo traspasan a otro para no pagar". "Había un bar que era de unos ecuatorianos, hubo una pelea, encontraron incluso armas, lo cerraron, ahora es un bar de musulmanes, meten las sillas en la calle y nadie les dice nada". Yo debo ser gilipollas: pago mis impuestos".  "Y con los pisos pasa lo mismo: entran a patadas, pero luego no pagan ni los gastos de escalera", afegeix.

Políticament s'ha tornat un escèptic però se'l nota dolgut amb Pere Navarro, l'alcalde de Terrassa: "no se por qué votamos cada cuatro años, siempre están los mismos". "¿El PP lo hará mejor?", li pregunto a veure si pica. "Son los mismos perros con distinto collar", contesta.

Al final, m'ho temia, diu que "aquí si hubiera gente como el de Vic otro gallo cantaría", però no recorda ni el nom del líder de la ultra Plataforma x Catalunya, Josep Anglada. "Los políticos hacen el paripé: si pidiesen papeles ya verían como esto se arreglaba en cuatro días" insisteix.

En la seva opinió, "los musulmanes no se adaptan, hay alguno pero es como una aguja en un pajar". "En cambio, si yo voy a Marruecos no me tratarían como los tratamos aquí. Y yo tendría que adaptarme a ellos, aquí tenemos que adaptarnos nosotros".

"Es verdad -afegeix- que los españoles también se iban a Alemania o a Francia a trabajar, pero con un contrato de trabajo y les miraban hasta las muelas". "Vamos para atrás, esto no se arregla porque las leyes han quedado obsoletas".

Acostumat a Internet -on qui no corre vola- feia temps que no em dedicava al periodisme de paper i boli. Al periodisme de parlar amb la gent, de copsar el carrer, de xerrar -sense presses- amb el jubilat, amb el del bar, la de la farmàcia, la de la fruiteria. I ja em perdonaran però vaig sortir convençut que tenim barris a Catalunya que, en uns anys, poden semblar la Banlieue de París.

La Maria -el nom és fictici, com els de tota la resta d'aquest reportatge- es va trobar un dia, durant la festa del xai, que estaven fent servir el capó del seu cotxe com a carnisseria. Quan es va queixar encara li van dir que havien posat un llençol. Casada, de 41 anys, amb dos fills, de Ca n'Anglada de tota la vida, "però si pogués em vendria el pis".

"No he tingut mai cap ensurt, però la convivència es difícil. Els carrers fan fàstic: estan plens d'escopinades". La meva cunyada té una mesquita al seu carrer i m'ho deia sovint i jo -perdona, cunyada- no me la creia.

Però és veritat al cap d'una estona, davant del número 85 del carrer de Josep Elias, tindré ocasió de comprovar-ho: sento el so inconfusible d'una persona que prepara un gargall i, quan alço la vista, aquest impacta contra la vorera. És un magrebí amb gel·laba de dalt a baix. Em vénen al cap els cartells que hi havia al Metro quan jo era petit: "Prohibido escupir".

En efecte, hi ha cultures -del Magreb o d'Àsia- que no fan servir el mocador ni el kleenex. Senzillament consideran que és més higiènic expulsar-ho del cos. Abans dels Jocs del 2008, les autoritats ja van intentar alliçonar els seus conciutadans perquè, a ulls d'un occidental, és un costum molt desagradable.

Un dia li vaig consultar al Sergi Vicente, l'Ernest Hemingway que té TV3 a Pekín, i em va contestar que, en efecte, "hi ha una part cultural: cal treure del cos allò que és dolent, segons la medicina xinesa".  Espero que el corresponsal de TV3 em perdoni la indiscreció.

La Maria, al final, ho resumeix amb aquestes paraules: "els catalans som molt solidaris, però hem deixar entrat tothom i ara això és un desmadre". Viu a Ca n'Anglada de tota la vida, "però si pogués vendria el pis". De mica en mica, m'explica la seva història: filla de la immigració, la seva mare era de Huelva.

"Es va matar treballant i, quan es va jubilar, li va quedar una pensió de misèria de 300 euros". "Quan van arribar les primeres immigrants ja van rebentar els preus: la meva mare cobrava 1.000 pessetes a l'hora i les altres ho feien per 500 o 600 pessetes". "Fins i tot la van fer fora de cases de Matedepera on feia quinze anys que hi treballava".

Cada vegada que, a ca n'Anglada, he preguntat com s'hi viu m'han contestat amb diferents respostes però amb el mateix sentit: "uf", "fatal", "no hay derecho".  El Francisco -un jubilat de 85 anys que va néixer en un poblet de Màlaga- em contesta amb un "pues ya ve usted" mentre assenyala amb els ulls tres magrebins amb gel·laba que passen per darrera meu en aquell moment. "Y hoy hay pocos", afegeix.

Es queixa que ara no pot treure la seva dona, malalta d'Alzheimer, ni al balcó "porque están debajo todo el día fumando porros" i m'indica una colla de joves amb aspecte llatino-americà. Estan al carrer en ple horari escolar. "Pasa la policía pero no les dice nada".  

El sector del petit comerç encara està més en crisi que en altres llocs. M'ho explica una clienta de la farmàcia: "Ja gairebé no ens queden botigues: Caixa Terrassa, el Dia, el forn i la farmàcia, la resta ha anat tancant". "I botiga que tanca botiga que es queden els moros". Al sortir em fixo en un forn: ara es diu Khay Ahmed. Cent metres més avall la propietària d'una fruiteria fa guàrdia a fora de l'establiment, com a la mili. "Estoy sola, tengo que estar aquí fuera porque si no me roban".

Després vaig anar a parar a la famosa mesquita del carrer de Pearson, la més gran de Catalunya. Està entre el Centro Aragonés i el Liceo Egara, una escola concertada. Davant hi ha la plaça de Catalunya que, trenta anys enrere, era un descampat. Va ser la tenacitat dels veïns que la va convertir en un zona ajardinada.

Tècnicament, la mesquita ja no està a ca n'Anglada, sinó al barri de l'estació i la plaça de Catalunya, però l'Alberto es queixa que "es un polo de atracción: ahora ya hay una frutería, un bar, una barbería". Diu que els pisos es devaluen. "Nadie quiere una mezquita al lado de casa".

Em diu un lema que sembla la darrera campanya de Xavier Trias: "lo importante no es limpiar, lo importante es no ensuciar". Hi ha problemes amb l'incivisme: "Nosotros tenemos las cacas de los perros pero algunos africanos se lavan los pies en la fuente". Arran del cas de l'imam, l'ajuntament vol promoure el contacte entre el col·lectiu musulmà i els veïns, però ell no s'ho creu: "Andan diciendo que la nueva junta son más abiertos pero no hay ninguna mujer".

"Después del imán también salieron las mujeres defendiéndolo, pero nunca ha entrado una mujer en la mezquita", afegeix. L'home es queixa: "mira, ves eso de allí, es una zona peatonal. Si dejas tu el coche a partir de las cinco de la tarda, se te lo lleva la grua, ahora no pasa nada". A aquella hora, amb la mesquita plena de gom a gom, n'hi ha un munt de mal aparcats.

L'Alberto no sé de quin peu calça políticament, em diu que no és de cap partit, però podria ser també el típic exvotant del PSC del cinturó. Un dia li va cridar l'atenció a uns nens magrebins que estaven molestant. "Me dijo que la plaza era para ellos. Se creen que estan en Marruecos, como esto un día fue suyo".

Encara recorda que l'any passat la Diputació -devia ser abans de les retallades- va organitzar una festa un dissabte a la tarda. "Había almenos 70 críos, el 90% marroquíes, però salió el imán y los hizo entrar a todos".

La Roser és de Cabrils, al Maresme, però fa molts anys que viu a Terrassa. El seu pare va ser un testimoni privilegiat de la crisi del tèxtil dels 90. Encarregat en una fàbrica, abans havia treballat a Alpens. Diu, probablement, una de les frases més encertades de totes les que he sentit. "Si deixessin integrar les dones, aniríem millor". M'explica que té veïnes musulmanes, que són "bona gent", que se les troba a l'escala i se saluden però que si hi estableix conversa "de seguida surt el marit".

La mesquita, imposa, perquè malgrat el seu aforament de 900 persones està plena de gom a gom i hi ha gent a la vorera resant. Quan vaig fer una foto amb el mòbil noto un marrec de tretze anys que de seguida avisa un home. Més tard es posa davant meu com per intentar evitar que gravi. Però em faig el despistat. "Des de la polèmica del imam están muy al loro con los periodistas" m'havia advertit l'Alberto.

En acabar, en surt un munt de gent com mostra el vídeo. Tinc temps de fer la volta a la plaça, acomiadar-me d'ell, baixar al pàrking, pagar el tiquet, treure el cotxe i, quan pujo per la rampa -de vegades bloquejada per la gent-, encara desfila gent. Saben què és el que més crida l'atenció de la sortida d'una mesquita? Que en surten magrebins, però també pakistanesos o subsaharians.

Casualment, dos dies després de fer un tomb per Ca n'Anglada vaig conèixer la Salma -el nom també és fictici-, 32 anys, vint anys a Catalunya, un català perfecte, que viu a Terrassa. Els seus pare van arribar fa quaranta anys. Ella no du vel, però compleix amb el ramadà i no menja pernil. Fins i tot ella m'ho admet: "s'ha convertit en un gueto: el 70% són marroquins".

Amb els seus rínxols em recorda l'escriptora Nahat el Hachmi. Mas l'hagués hagut de nomenar directora general d'Immigració: ella sabria què hem de fer. Però estic segur que la seva integració li ha costat més d'un disgust familiar. Només cal haver llegit algun dels seus llibres.

I com que ahir dilluns hi havia roda de premsa al PSC després de la reunió de la comissió executiva vaig aprofitar també per preguntar-li a l'alcalde de Terrassa. M'assegura que no hi ha cap mena de problema: "Fins on nosaltres coneixem és una de les mesquites que no ha ocasionat mai problemes des del punt de vista de l'aforament i de l'espai públic".

Quan un polític comença dient "fins on nosaltres coneixem" malament rai. Quan li dic que "vostè deu saber que s'ocupa sovint la vorera i que fins i tot tallen el carrer" llavors em contesta amb un "sí, sí, sí", però ho compara amb una fira modernista. Posaria la mà al foc que no és el mateix. "En els esdeveniments que va moltíssima gent de tipus religiós, esportiu o cultural és un element que passa", afirma. "Aquest cap de setmana també hem tingut una fira modernista".

Tinc la sensació que l'esquerra -i CiU ara que està al Govern- encara no han entès que la immigració és un problema que cal afrontar com a país. Cap de les persones que he entrevistat a Ca n'Anglada m'ha semblat racistes o xenòfobes, però conviure dia a dia amb la immigració és difícil.

Probablement els nostres polítics no en són conscients perquè no viuen a Ca n'Anglada ni a Salt ni a Vic ni a Tortosa ni a Manlleu, per esmentar només alguns municipis amb un elevat percentatge d'immigració -sempre és més: els sense papers no surten a les estadístiques oficials. Només cal veure els llocs de votació dels nostres representants per adonar-se'n d'on viuen.

A les municipals del passat 22 de maig, Xavier Trias va votar a l’Escola Augusta, al carrer del Rector Ubach, en plena zona bien de Barcelona. Artur Mas a l'escola Infant Jesús de Travessera de Gràcia i Duran i Lleida al centre cívic Casal de Sarrià per esmentar tres polítics del partit ara al govern, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament de Barcelona.

És com Sant Cugat, una de les ciutats amb més polítics per metre quadrat. En conec uns quants. Però Sant Cugat és un microcosmos: tothom és autòcton, classe mitja-alta o alta i pijet. L'única immigració que hi ha són les minyones de les famílies benestants que, diumenge a la tarda, es reuneixen el Parc Central.

En fi, de tot el reportatge de Trenta minuts de diumenge passat el que més em va cridar més l'atenció va ser el que va comentar Anne Zelenski, una antiga feminista amiga de Simone de Beauvoir: "l'esquerra és incapaç d'afrontar l'amenaça gravíssima que representa la islamització d'Europa". A veure si al final serà veritat.

Ara els de TV3 amenacen diumenge vinent en emetre un reportatge sobre com s'han integrat de bé els fills de la primera onada de nouvinguts. Ho celebro, però si volen saber què pensen les classes treballadores i mitjanes d'aquest país de la immigració que vagin i preguntin als veïns de Sant Idelfons (Cornellà), la Florida i Torrassa (l'Hospitalet), Can Vidalet (Esplugues), el Raval (Barcelona), Sant Roc i Llefià (Badalona) o Rocafonda (Mataró), entre d'altres. Jo ho he fet i he vist això./XAVIER RIUS

L'exterior de la mesquita de Terrassa, durant l'oració de divendres

167 Comentaris

Publicitat
#99 eduardo, manresa, 20/05/2012 - 01:19

la majoria dels fanatis catalans de 2 generaccio tenem cognons castellans,catalunya es espanya i al que li piqui que es rasqui

#98 Artur, Barcelona, 18/05/2012 - 11:18

I pensar que tot va començar amb els immigrants ejpañole toos. Quins collons!

#98.1 gustau, terrassa, 08/04/2015 - 15:29

Madre mia que verguenza ser catalan!!!

#97 nomellamopepe, siempre, 16/05/2012 - 17:41

Vaya ironía la de ironía, entiendo que su palabreja KKK-itiano ...va por los morancos, pero por si acaso recuerda que ezo de epaño (que no castellano) = cristiano, no es una lengua de blancos

#96 nomellamopepe, barna, 16/05/2012 - 17:32

A mi vecina del foro, la de abajo, eso de KITIANO..,,decirte: aqui se habla castelano y catalán , el ezpanol o "cristiano"como tu llamas a lo que comprendes es una lengua del tercer mundo. Asi espabila morena. que en barcelona cada vez hay menos blancos

#95 Ironia, Barcelona, 16/05/2012 - 14:43

Esos fanáticos religiosos inadaptados..... pero, co_o, Hablad en cristiano, que no se os entiende!!!!