Publicitat
Societat · 2 de Desembre de 2019. 07:43h.

A la recerca d'Amundsen

Morir als 56 anys

Després de llegir la crítica-crònica de Jacinto Antón dissabte passat sobre Amundsen vaig decidir emprendre la mateixa travessia.

Perquè per mi, el que digui el comte Almásy, va a missa.

Per això vaig recórrer els 80 quilòmetres de distància entre Martorell -la meu localitat de residència- i Vic. Per veure Amundsen, el biòpic noruec sobre el cèlebre explorador noruec.

La veritat és que l'horari era una mica infernal, fins i tot per a una exploració antàrtica: les 11.40 del matí de diumenge.

No havia anat a una sessió matinal des de la infància. Quan els meus pares em van portar a veure, crec, Las aventuras del Poseidón (1972). Òbviament l'original, no el remake de 2006.

A l'Excelsior. Un cinema de la Gran Via que va acabar convertit en una botiga de mobles. Un dia caldria fer la llista de cinemes morts en combat

Em vénen a la memòria l'Alcàsser, l’Alexandra, el Capitol, el Catalunya -que es vantava de tenir les millors butaques de Barcelona- Niça, el Palau del Cinema, l'Urgell, el Savoy.

Alguns -com el Borràs o l'Avinguda de la Llum- van intentar sobreviure a baser de porno. Les xarxes socials han acabat fins i tot això.

Per descomptat -a diferència de l'autor- vaig decidir anar sense trineu, sense gorra de llana i sense bandereta noruega.

I vaig tenir seriosos dubtes sobre la banda sonora que m’acompanyaria durant el viatge.

 Vaig estar dubtant si agafar els discursos de guerra de Churchill, que tinc en un cd comprat a l'Imperial War Museum de Londres.

Vaig lamentar també no haver comprat els de De Gaulle al Musée de l'Armée de París que, els que tenen la immensa paciència de seguir-me, saben que vaig trepitjar dimecres passat per visitar la tomba de Napoleó.

Però eren quatre a 18 euros cada un. Em va fer desistir la compra convençut que podria trobar-los més barats a internet.

Des de l'inici del procés procuro no escoltar la ràdio. Té efectes perjudicials per a la meva salut: desassossec, ansietat i pujada de la tensió arterial. No m'ha baixat des del tripartit.

He arribat a la conclusió que si no escoltes la ràdio -especialment Catalunya Ràdio o RAC1- ets més feliç. Cap notícia el procés, dels "presos polítics" o del Consell de la República de Waterloo.

A més ja no cal. Feliçment, twitter ha substituït a Catalunya Informació.

En fi, les temperatures també acompanyaven: 10 graus a l'anada i 11 a la tornada.

Per casualitat, vaig estar preparant el terreny el dia anteriors amb el film Scott a l'Antàrtida, una pel·lícula anglesa de 1948, que vaig enxampar per casualitat en 13 TV. I en versió original.

Vaig topar amb ella quan ja estava començada. Però almenys em va quedar l'agonia final de l'explorador britànic i els seus homes: arribar al centre de l'Antàrtida per adonar-se que havia Amundsen havia assolit abans la meta. Els hi quedava el pitjor: el retorn fins a caure exhausts.

Que consti que, veure Amundsen, he superat el meu rècord de tres pel·lícules en una setmana.

Una cosa inaudita perquè en tinc prou amb deu minuts de youtube per desconnectar.

A París, en efecte, vaig aprofitar per veure el J'accuse de Roman Polanshi i Midway, de Roland Emmerich. Molt millor la primera que la segona. Els americans creuen que amb efectes especials i picats n’hi ha prou per fer una pel·lícula. Polanski porta el cinema a les venes.

Encara que, la veritat, Roald Amundsen no és dels meus herois preferits.

Abans està Charles Lindbergh, el primer a creuar l'Atlàntic en avió tot i que amb el temps i l'assassinat del seu fill es va tornar mig nazi.

Mentre que en matèria d'exploracions antàrtiques, el meu favorit és Ernest Shackelton. Aquest tossut irlandès que va embarcar a 28 persones al Endurance fins a quedar atrapat en el gel.

Fa anys fins vaig visitar una exposició en honor seu a Dun Laoghaire, una localitat irlandesa, aprofitant una estada meva a Dublin.

Després de mesos aïllats van aconseguir embarcar en les barques salvavides fins arribar a Illa Elefant. D'aquí a les Illes Georgias de Sud. Ni més ni menys que uns 1.300 quilòmetres de distància a través d’un mar embravit. Quan van tocar terra encara va creuar l'illa a peu per demanar auxili a la costa nord on hi havia baleners precisament noruecs.

L'últim escull per al meu particular homenatge a Amundsen -i a Jacinto Antón- van ser les cues perquè els Multicines Sucre estaven envaïts per famílies senceres amb nens en edat infantil disposats a veure Frozen II, la darrera entrega de Disney per a aquest Nadal.

Per uns instants se’m va passar pel cap demanar clemència -al cap i a la fi havia recorregut 80 quilòmetres-, exhibir un carnet de premsa o del Super3 o fins i tot colar-me. Però vaig desistir en tots els casos. Ho vaig passar molt malament el dia que la meva àvia em va portar a veure Tiburón a l'Urgell i es va colar amb tota la sang freda del món després d'al·legar raons d'edat.

Vaig aguantar estoicament fins que es va consumir la cua -era l'últim- i els pares havien comprat no només les entrades respectives sinó també acabat amb totes les existències de crispetes.

Les crispetes, als cinemes, haurien d'estar prohibides. O com a mínim fer dues cues: una per a les entrades i altres per a les crispetes. Però així s'estalvien personal.

En fi, amb el film ja començat vaig entrar a la sala 1. Amundsen estava fent els preparatius.

I, per una vegada, vaig agrair que el film no fos en versió original perquè els meus coneixements de noruec són nuls. Això sí, vaig aprendre que "dia" és "dag" i vaig intuir que el cartellet que exhibeix el germà de l’explorador al menjador de casa amb la inscripció "Alt for Norge" significa "Tot per Noruega". Una cosa així com Tot per la pàtria en versió vikinga.

Al capdavall, el país nòrdic s'havia independenditzat el 1905 sense disparar un tret encara que de fet no va ser un divorci sinó la dissolució d'un regne: el de Suècia i Noruega. Abans havien estat enganxats a un altre regne: el de Dinamarca.

Vaig sortir una mica dissapointed del film perquè no és sobre l'expedició a l’Antàrtida sinó sobre tota la teva vida. En realitat són dues parts: la primera sobre l'explorador, la segona sobre l'Amundsen persona encara que, per descomptat, no va deixar mai d'explorar.

Cul inquiet, va morir el 1928 mentre intentava rescatar -en hidroavió- a l'també explorador italià Umberto Nobile, al què segons la pel·lícula detestava. Bé sobretot el gos de l’esmentat.

La pel·lícula, de ser fidedigna, no deixa de retratar un Roald Amundsen com un tipus una mica egocèntric i sonat. Sens dubte condicions necessàries per triomfar com a explorador. No endebades va ser el primer en trepitjar el centre del Pol Sud entre altres gestes.

Sense oblidar les relacions tirants amb el seu germà -que li portava els números-, els problemes econòmics, el menyspreu per alguns col·laboradors i ... la seva preferència per les dones casades. Sens dubte una vida d'alt risc.

El que sí em estalviar va ser una visita a la Plaça del Mercat de Vic amb els seus llaços grocs i que, segons Jacinto Antón, té una “la galeria de personatges del procés" perquè era l'hora de dinar.

Vic és aquella localitat en la qual l'ajuntament emetia per megafonia el següent missatge: "No normalitzem una situació d'excepcionalitat i d'urgència nacional. Recordem cada dia que hi ha presos polítics i exiliats. No ens desviem del nostre objectiu, la independència de Catalunya".

Em va venir a la memòria altres records. Curiosament, feia vint-i-cinc anys que els Mossos havien iniciat el seu desplegament. Precisament en el mateix recinte del Sucre on ara feien pel·lícules. Vaig cobrir llavors l'acte per a La Vanguardia. Era més jove i tenia més pèl. El temps no passa en va. / Un reportatge de Xavier Rius.

 

 

Publicitat
Publicitat

2 Comentaris

Publicitat
#2 Alfons Maristany, BARCELONA, 02/12/2019 - 18:48

Si le interesa las epopeyas en la Antartida si no la mas grande la mas increible fue la de Shackleton con su barco ENdurance atrapado en los hielos con unos hombres que logro que todos sobrevivieran durante dos años hasta que finalmente consiguieron ellos rescatarse a si mismos
Es increible
Hay documentales en youtube y libros

#1 Lo Flabioler de Copenhage, Copenhage del Sud, 02/12/2019 - 13:26

Sr Rius, si le interesa la exploración ártica, investigue sobre el noruego Fritdjof Nansen: deportista, científico, explorador, político, diplomático, premio Nobel de la Paz... best man ever!
Basta decir que en su afán por llegar al Polo Norte, su barco quedó atrapado en el hielo y... decidió seguir a pie!