Societat · 13 d'Abril de 2015. 12:15h.

D'on surten els calés?

El col·lectiu musulmà de Palafrugell paga 144.000 euros pels terrenys per a una nova mesquita

D'on surten els calés?

Musulmans resant a la mesquita

Saben aquell que diu que un gironí li proposa a un marroquí: "us tornarem Ceuta i Melilla el dia que ens torneu Salt i Palafrugell"?

No, no he entrat amb gaire bon peu al poble de l'irònic Josep Pla, en aquesta comarca on diuen que tothom està tocat per la tramuntana. De manera que em deixo d'acudits, m'acomiado dels vianants que m'han acompanyat fins l'ajuntament i pujo a veure el Sr. Juli Fernández, l'alcalde.

"Del 26% d'immigrants que tenim, un 14% correspon a la comunitat magribina", m'informa. Un càlcul ràpid a partir dels 22.763 habitants que consigna IDESCAT per al 2014 em dóna la respectable xifra de 3.186 magribins vivint a Palafrugell. On? "Principalment als barris de la Sauleda i de Sant Martí", em diu l'alcalde.   

En aquest últim barri, els musulmans hi tenen la mesquita actual. Es tracta d'uns baixos al carrer Velázquez, amb capacitat per a no més de dos cents practicants que vulguin resar alhora. L'espai se'ls ha fet petit. Juli Fernández, del PSC, repassa com estan les coses actualment. Els terrenys per a una futura mesquita ja estan a punt d'escripturar-se i de passar llicència d'obres. "Es tracta d'un equipament privat, del qual se n'han segregat 1500 m2, que hem venut a la comunitat per 144.000€." Preguntat per les condicions de pagament, l'alcalde no hi vol entrar. "Quan es va fer la subhasta pública, ells van comparèixer davant notari i ens van presentar un xec bancari pel valor que li he dit. No entrem a fiscalitzar els comptes de ningú".

Passem a tractar aspectes d'integració, un terme que no agrada gens a l'alcalde. "Integració significa renúncia. Prefereixo parlar de normalització. Ara bé: és un tema difícil que s'ha de tractar amb molt de rigor, sense demagògies. Un alcalde ha de saber gestionar una població que té aquests percentatges d'immigració".

Per a gestionar alguns afers en què la llengua podria ser un obstacle, a l'ajuntament tenen un funcionari que parla àrab. "Es diu Hassan. Si hi va ara, el trobarà al departament de Benestar social". Doncs cap a Benestar social s'ha dit. Mala sort però: en Hassan es troba de vacances al Marroc des de fa una setmana...

Sergi Sabrià , anterior alcalde i ara diputat i regidor a l'oposició per ERC, també és del parer que el tema s'ha de tractar amb molt de rigor. Sobre la mesquita, diu que hi va haver una primera negociació, amb uns altres terrenys. "Eren quatre parcel·les i resulta que dues pertanyien a un regidor que és arquitecte i ja els havia redactat el projecte de construcció. A sobre, com que la comunitat musulmana havia pagat les altres dues parcel·les sense assegurar-se una opció de compra de les que faltaven, el regidor els hauria pogut demanar el que hagués volgut. A ERC ens hi vam oposar i ho vam parar tot".

Amb la paralització de la compravenda, es va tornar a obrir el procés. Finalment es va arribar a una solució satisfactòria per a tothom: una permuta de terrenys per uns altres situats al costat del Parc de Bombers. I així va ser com l'emplaçament de la mesquita va canviar. El preu? El mateix: continuaven sent 144.000€ pagats bitllo-bitllo. Segons el regidor Sabrià, aquí no hi va haver mai ni un sol problema de negociació "Sempre ens deien: els diners hi seran...".

Quant deu costar construir una mesquita amb equipaments culturals? De camí cap al barri de la Sauleda, hi ha la Fundació Pla. Qui sap si l'escriptor té alguna cosa escrita sobre això... La Marta Vergès, documentalista de la casa, ho busca al "lexicon" i hi troba una única referència, Santa Sofia d'Istambul. Llàstima: no servirà per comparar costos i dificultats d'abans i d ara. Pel que fa al projecte actual del seu poble, no pot dir-ne gaire res: "És un tema que no he seguit massa ni en tinc una opinió formada."

A la carnisseria Grup Rif (rètol en àrab, català, francès i anglès) Mohammed Abbaoui ens dóna la primera pista. "Ens ho hem pagat tot nosaltres". Mohammed porta una botiga que presenta una higiene impecable. Fa goig de debò. Se'l veu un tipus meticulós. "Pertanyo a tres associacions de musulmans. A la de La Virtut organitzem viatges, conferències i torneigs de futbol. I a la Comunitat Musulmana de Palafrugell ens dediquem més a temes religiosos. Ara tenim dues mesquites". Està molt bé, tot això, li dic, però  el que ara m'agradaria és saber més coses del finançament de la nova seu. "Hi ha gent que ha donat 1.000 i 2.000 euros. Així la financem". Li demano si és que tenen pous de petroli, però la broma o no l'entén o no la vol entendre. Segona gracieta fallida.  Quedem a la mesquita a les dues.

El barri de la Sauleda no sembla pas un barri de gent acabalada que pugui gastar-se grans sumes en donacions. El Sahid, per exemple, hi regenta una altra carnisseria halal i no està gaire content de com li va el negoci. Se'l veu amoïnat i no té ganes de parlar, ni de la mesquita nova ni d'altres temes d'actualitat, com el de la detenció de gihadistes a Terrassa i Sabadell: "Ahir era al llit, malalt, i no he escoltat res de res".

"És que no et diuen ni hola!", ens comenta l'Encarna, andalusa, veïna del carrer Carrilet i que no té gaire bona opinió dels marroquins. Diu que mai freguen l'escala (segur que no és veïna del Mohammed carnisser)  i que cada vegada veu "bates més llargues" en la vestimenta dels homes. La Dolores s'afegeix a la conversa i s'adhereix a cada frase. En aquell moment passa la Rania, una marroquina del veïnat. Salutacions fredes.

Per contra, tot és calidesa a la fleca del carrer. Hi despatxa una noia de Tànger, la Rashida, rossa i sense vel. Parla un castellà entrebancat i "encara no parla català" perquè només fa un any que és aquí. El negoci és de l'Antònia, que va néixer a Mont-ras i que tothom coneix com la Yayi. "Són bona gent!", diu amb contundència, i ho reforça amb una justificació incontestable tornant canvi a la clienta de torn: "Mengem d'ells!"

De cop entra a la fleca una altra noia tirant a rossa, molt riallera i sense vel. Es diu  Loubna, i va venir de Tetuan als quatre anys. Ara en té vint. La Loubna no es talla gens quan li demano pel tema. "Mesquita? Jo no reso. Els meus pares s'enfaden, però jo no reso. El Ramadà sí que el faig, però més que res, per no fer enfadar el pare". Li demano si té amistats magribines que pensin com ella. "No", però és un monosíl·lab carregat d'indiferència i desimboltura. I amistats catalanes? "No en tinc gaires, d'amistats. Sóc molt de sofà..." Entra la Habiba, la seva mare, comença a inquietar-se i l'apressa. Ha d'anar-se'n però abans pactem un sistema de comunicació per si em calguessin més informacions. Discret, això sí: tampoc és qüestió de fer enfadar el pare... I la Loubna se'n va rient com una primavera.

I com que ja se sap que el temps està boig, després de la primavera, irromp l'hivern. Passem al fred més cru. Entro al locutori del barri, que comunica per dins amb una barberia. El noi que el regenta em rep amb molta reticència. Diria que em mira molt malament. La mesquita? M'ensenya una guardiola de sobre el taulell. "Recollim diners..." No vol estendre's més, ni en temes que considera personals ni de la comunitat. Quan li dic (pensant en l'Encarna) que potser tanta desconfiança es pot girar contra els mateixos magribins, em deixa anar un argument d'alta diplomàcia: "Això, la gent del carrer. Els de la política [sic] ja saben que poca broma amb el tema. La porta d'Espanya és el Marroc i la porta del Marroc és Espanya. Vosaltres veniu a pescar allà". I el noi deia que no volia parlar...

Morah, amb 28 anys, ja ha fet de barber a Grècia, a Alemanya i a Àustria. Parla les llengües d'aquests països i, a més, francès, perquè és d'Oujda, ciutat marroquina fronterera amb Algèria. Conversem en francès. Es queixa que la barberia no dóna per gaire. No deu ser, doncs dels que han fet una donació de 2.000€ per a la mesquita. Voldria preguntar-li més coses, però el seu company, el malcarat, el talla adreçant-se-li en àrab. Res de bo per al periodista, sembla: el Morah calla i se'n torna a la barberia...

Torno al centre de la vila. Que no som al poble de Josep Pla, el de la novel·la del Carrer Estret? Serà qüestió de saber què en pensa el comerç de tota la vida. A la carnisseria (no halal) que hi ha, la Lola diu que quan surten de l'escola, "això és una riuada de mares i nens magribins". Deu ser per l'efecte de la multitud en passar per un  carrer efectivament estret que la propietària del bar no té manies a l'hora de fer afirmacions agosarades: "L'acolliment és una cosa humanitària, però quan es converteix en invasió, s'ha de tallar. I això va a missa!". Un client, en Narcís, va bevent-se la cervesa i va fent que sí amb el cap. Quina és la frontera on acaba l'acolliment i comença la invasió? El 14% d'immigració magribina que deia l'alcalde? La senyora no ho sap ni ho vol saber. "Aquesta gent està segura d'haver vingut a reconquistar el territori. I jo veig que al carrer ja ens superen..."

Al bar que fa cantonada a l'extrem de dalt, el David em parla en un català perfecte, tocat d'un accent britànic molt curiós. No em deixa que publiqui ni un sol comentari respecte el tema que ens ocupa. És més, no vol ni parlar-ne. Estirant molt, em permet reproduir un comentari que no té res a veure amb la immigració ni amb la mesquita però que és molt suggerent: "Ara, amb vidres a les cases, tots vivim millor que un rei a l'Edat Mitjana. I encara ens queixem. Això petarà, t'ho dic jo que això petarà, si no hi fem alguna cosa".

A l'òptica del davant, saludo una dependenta que està més xerraire. M'explica amb pèls i senyals una conversa de dues noies magribines que un dia s'emprovaven ulleres: "Una li va preguntar a l'altre si es deixaria degollar abans que fer-se cristiana. L'altra li va dir que no. Doncs, tu, la primera va dir que ella sí, que abans que cristiana, degollada!"

I abans que endeutats, dits despullats, deuen pensar alguns altres. La propietària d'Oro Branca, una casa de compra d'or, té molts clients i clientes magribines. "Sí, és clar, la crisi colla. Venen a vendre's els anells, els collarets, i així van tirant. Però si vol que li digui, jo trobo que reben més ajudes que la gent d'aquí!"

La sorpresa salta a la fruiteria. El noi amb qui parlo és de l'opinió que els musulmans s'estan radicalitzant massa. "Quan parlen amb mi, sempre acaben la frase amb unes paraules que no entenc sobre Al·là". Li pregunto si el que diuen és 'insha Al·là'. "Això mateix, és això!", em contesta. Li dic que l'expressió significa 'Si Déu vol', i que també és molt corrent entre els catalans. Em continua posant exemples de radicalitat. "Haurien de ser com la meva mare..." Resulta que la seva mare és de Larache (Marroc), va sense vel, no fa el Ramadà i "menja bocates de pernil". No resisteixo la temptació de demanar-li el telèfon i trucar-li. Es diu Mina i està casada amb un català, em diu que està "contra el mocador" i que l'únic que fa és "no fumar davant d'aquesta gent, perquè em fa por que em facin alguna cosa".

Torno al noi per dir-li que al barri de la Sauleda he conegut una noia que també m'ha sorprès. Li ensenyo la foto: "Ostres, la Loubna!", em diu rient. Coses del Carrer Estret.  

Reprenc el tema central del reportatge i me'n vaig cap a la mesquita del carrer Velázquez. És l'hora de la pregària. Em rep el president de la Comunitat Musulmana de Palafrugell. Es diu Jawad i és forner de professió. L'acompanya tota la junta directiva. Abans d'asseure'ns tots en rotllana em tranquil·litza: "El més important és que hi hagi transparència. Mira i fotografia el que vulguis". 

Ell porta la veu cantant però tots aproven els seus comentaris. Per exemple, sobre la implicació dels musulmans a la societat de Palafrugell. "Hem donat, no quilos, sinó tones i tones de menjar a Càritas. I hem organitzat donacions de sang quan la Creu Roja ha vingut al poble. I hem participat al 9N. Qui diu que no ens impliquem?".

La introducció de l'islam a Catalunya, a parer seu,  és un procés molt lent i que hem de treballar en comú tots plegats. "A Palafrugell tenim tres o quatre conversos. Són o no són catalans, aquests? I jo, ho sóc? Pertanyo a la segona generació i ja tinc dos fills. Doncs encara hi ha gent que em diu que marxi. Que marxi on, si al Marroc ni tan sols em reconeixen ser dels seus? És que no ho sóc! Sóc d'aquí! He escollit ser d'aquí perquè em donen coses que no em donen allà. Sóc català d'una altra religió, res més."

Busco amb la mirada si hi ha l'Ahmed, que és alt com un sant Pau. Llàstima, ja se n'ha anat. Havíem fet el camí junts cap al carrer Velázquez i, xerrant , xerrant, se'm queixava de l'ajuda de 450 euros que rep. "Una merda d'ajuda!", em deia des de les altures...

El Jawad també es posa nerviós quan li parlo de la implicació que potser haurien de tenir per combatre el gihadisme. El carnisser Mohammed, el del comerç més net del poble, li agafa el relleu: "A les manifestacions hi hem d'anar tots junts, no solament nosaltres. Els primers afectats amb tot el que està passant a Síria som els mateixos musulmans!"

I la nova mesquita? Com s'ha pagat? "Mira, és molt fàcil. Tu pensa: si som tres mil i cadascun dóna mil, compta a veure quants diners són i veuràs que no hem hagut de rebre diners de ningú". Abans havia calculat una població de 3.186 magribins, comptant avis i nens. N'hi ha 186 que fan l'orni. La Loubna, potser? Intento colar una tercera gracieta. "Tones i tones d'ajuda, milers d'euros... Vosaltres teniu familiars al Marroc o a Qatar?" És ben bé que no hi ha manera: avui no faig riure ningú... M'ensenyen talonaris de rebuts dels membres de la comunitat. Deu euros per aquí, cinc per allà, aquest n'ha donat vint... També em deixen fotografiar quadres detallats del que paguen. He de suposar que els número quadren: estan escrits en àrab. "Aquesta mesquita era la il·lusió de molts anys. Si no arribem a aconseguir-la, no sé com hauria acabat això...".  

Al parc de bombers, un del reten de guàrdia em deixa pujar al primer pis per poder fer una bona foto dels terrenys on es construirà el gran complex de pregària "i d'activitats culturals". Detecto un cert malestar. Sembla ser que l'ajuntament no els ha tingut en compte a l'hora de decidir l'emplaçament i que hi havia promeses orals que aquells terrenys serien per construir-hi una torre de pràctiques i un heliport per als guardes forestals. "Doncs mira, ara estareu al costat d'uns orants. Si salta l'heretgia, ja us veieu amb cor d'apagar el foc diví?". Els bombers em miren amb cara de divendres sant. Potser sí que no sóc prou graciós fent acudits, però constato que al poble de l'irònic Josep Pla també hi ha dies de mala lluna... /Un reportatge de Ramon Sargatal.   
 
 

Els terrenys on es construirà la nova mesquita

Publicitat
Publicitat

27 Comentaris

Publicitat
#19 Calimero , Barcelona, 14/04/2015 - 13:46

Lo paga la generalidad con el astuto Iman de los estelados Al Atur Mas... Puro identidad catalana

#18 María Jesús, una española de bien, 13/04/2015 - 21:29

Los hay tan tontos útiles a los sionistas que siempre preferirán una sinagoga pagada por todos que una mezquita a escote de sus fieles. Con todo lo que posteriormente comportan los negocios judíos, hipotecas-basura, preferentes-perpetuas y estafas-piramidales, como desgraciadamente hemos visto.

#17 mohamed, palafrugell, 13/04/2015 - 19:35

Si aluien ha dado 1000 o 2000 euros es en cinco o diez vez es, y ya los musulmanes en Palafrugell como ha explicado el señor Ramon es mas tres mil personas y si un 10% pagan 500 euros pueden comprar un terreno y esto de los demás países qatar o.....,no es cierto.

#16 mohamed, palafrugell, 13/04/2015 - 19:22

Ya llevamos desde los años noventa por este tema,y la gente kieren tener un centro adecuado.

#15 mohamed, palafrugell, 13/04/2015 - 19:01

Hola buenas tardes a todos,
Mi llamo mohamed miembro de la comunidad musulmana de palafrugell llevo 14 años en este pueblo, no soy contra a nadie ni raza ni religión ni color ni nacionalidad,...,creo en la igualdad en la justicia ,libertad,solaridad ,participación y dialogo,
La financiación de los