Publicitat
Societat · 18 d'Agost de 2019. 13:21h.

Infern a Mauthausen

Més de 4.000 republicans van morir al camp de concentració nazi

Infern a Mauthausen

El millor que ha fet Pedro Sánchez fins ara ha estat publicar la llista dels 4.427 espanyols morts a Mauthausen.

Tampoc és tan difícil vista la manca de Govern i el bloqueig en l'exhumació del cadàver de Francisco Franco.

La primera norma de la política hauria de ser: no et figuis en un embolic si no saps com sortir-ne.

Perquè per traslladar el cos del Valle de los Caídos a la catedral de l'Almudena, en ple centre Madrid, potser millor deixar-lo on està.

Això de Mauthausen, en canvi, és una reparació històrica. Memòria col·lectiva de debò.

Humilmente ho dic jo mateix malgrat no tenir cap familiar que hagués passat pel camp nazi

Però hi he estat quatre vegades.

screensnapz1.jpg

La primera cap el 1990. El Mur de Berlín havia caigut el 9 de novembre de 1989 i aquell estiu vaig donar un tomb per Àustria, Hongria i Txecoslovàquia.

Fins aleshores països amb fronteres impermeables.

Recordo que em va impactar veure la foto d'un capità de l'Exèrcit de la República, d'Estat Català, fins i tot amb una estelada al marc, que havia nascut a Sant Andreu, al costat del meu barri.

Totes les vegades que he tornat -el 2010, el 2011 i el 2013- he buscat infructuosament aquesta imatge sense trobar-la. Llavors, a principis dels 90, tampoc hi havia mòbils per fer una foto.

Perquè el que impressiona més de Mauthausen -a més de l'escala, després els hi explico- és que sembla una fortalesa medieval.

screensnapz2.jpg

Ridley Scott podria haver gravat també una de les seves pel·lícules de ciència ficció.

He estat també a Auschwitz -de viatge de nuvis amb la meva dona- però crec que no impressiona tant com Mauthausen.

A Auschwitz et glaça la sang el cartellet de l'Arbeit Macht Frei -el cínic "El treball us farà lliures"- o la porta d'accés per on entraven els trens de la mort.

screensnapz2-bis.jpg

Però Mauthausen és un espai rodejat d'un mur de quatre metres d'alçada. El van ajudar a construir els republicans. Van ser dels primers en arribar-hi.

Com que és un recinte tancat el terror està més concentrat: el gran pati central, les dutxes, la càmera de gas, els barracons.

screensnapz3.jpg

Va anar creixent tant que al final eren tres camps. Sense oblidar la zona de quarantena i el camp rus.

A Mauthausen hi havia una cosa igual o pitjor que ser jueu: ser rus. Del camp rus no ha quedat res.

Durant la cerimònia anual en commemoració de l'alliberament s'utilitza com aparcament amb una notable manca de respecte, al meu parer, per a les víctimes.

screensnapz6.jpg

El 22 de juny de 1941, per exemple -el dia de la invasió de la URSS, els alemanys van congregar a tots els interns al pati.

Hi ha una foto famosa de Francesc Boix. Tots despullats. Durant hores. Pensaven que els matarien.

Alguns fins i tot van procurar posar-se sota les arcades per si els nazis començaven a disparar.

screensnapz7.jpg

Per això, no era pròpiament un camp d'extermini com Auschwitz-Birkenau o Treblinka.

Tot i que les condicions eren tan dures que el convertien, de facto, en un camp d'extermini.

No es practicava l'holocaust en sèrie, però n'hi havia prou de ser destinat a la pedrera per morir al cap de poques setmanes, mesos com a molt.

Tenia la seva cambra de gas, la seva presó, fins i tot una zona per a execucions. Bé, de fet dues.

screensnapz8.jpg

En una n'hi havia prou disparar per un forat. La bala impactava directament al clatell del pres.

En l'altra, tirar d'un ganxo de la paret. En aquest cas morien per asfixia.

screensnapz9.jpg

Recordo que en una de les visites -no sabria dir quina- se'm va quedar mirant un dels supervients, José Alcubierre (1926-2017).

I sense dir-me res -jo encara no ho coneixia- em va dir amb els ulls envidrats:

"El meu pare va morir a Mauthausen, però com que no sabem si aquí o a Gusen vam posar una placa a cada lloc".

No vaig saber què dir.

screensnapz10.jpg

Alcubierre va arribar amb 14 anys. Va ser destinat a l'empresa Poschacher. No els va tractar malament. Això, l'edat i el caràcter -sóc testimoni d'aquest últim- el va salvar.

Un altre dels supervivents encara que no havia passat per Mauthausen- va ser Edmon Gimeno, que va estar a Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen. Va morir el 2014 al seu poble natal de Casserres, a la Terra Alta.

screensnapz11.jpg

La Guerra Civil el va enxampar amb quinze anys i el batxillerat a mitges. Després de donar diversos tombs amb la seva família a mesura que s'acostava el front-van estar refugiats al Papiol (Baix Llobregat) va acabar al camp de Saint Cyprien amb el seu pare.

Ni tan sols estava marcat políticament. Com a molt el republicanisme liberal de les comarques de Tarragona. Després de ser destinat a la construcció del Mur de l'Atlàntic es va escapar i el va enxampar la Gestapo. Té unes memòries -editades precisament per l'Amical de Mauthausen- que posen els pèls de punta.

Per Mauthausen va passar també el general Dmitry Karbyshev. Un heroi de la desapareguda Unió Soviètica.

Fet presoner, va estar en diversos camps fins que el 1945 va arribar a Mauthausen.

25031-2.jpg

Una nit d'hivern ell i altres 500 interns van ser despullats, ruixats amb aigua gelada i exposats a temperatures sota zero. Va morir congelat.

Hi ha un monument que recorda la gesta.

screensnapz12.jpg

Però, més enllà dels testimonis personals, hi ha dues zones concretes que personalment em van gelar més la sang que d'altres.

Una és la pedrera. És un paratge colpidor. Amb un llac. De gran bellesa natural. El que el encara fa més terrrible.

screensnapz13.jpg

Els interns destinats aquí havien de treballar durant hores, a l'hivern amb el simple uniforme a ratlles de presidiari i esclops de fusta.

En acabar la jornada laboral, pujar l'escala amb una roca de fins a 40 quilos a l'esquena. Són 187 esglaons. 186 a l'hivern per la neu.

screensnapz14.jpg

El que no arribava a dalt li fotien un tret o el tiraven escales a baix.

En efecte, les SS havien batejat irònicament i cínicament el lloc com el mur dels paracaigudistes.

El primer grup de jueus holandesos que va arribar al camp a l'estiu de 1942 va ser llançat al buit també des d'aquest indret.

screensnapz15.jpg

El segon lloc és fora del recinte. A uns quatre quilòmetres. Al centre del poble.

És l'estació de rodalies de Mauthausen. Una estació qualsevol.

17667-screensnapz16.jpg

Per aquí hi van passar tots. També.

I encara que fos de matinada: ¿ningú veia res? No se sentien els lladrucs dels gossos? ¿Els crits de les SS? ¿Els trets als que es quedaven enrera?

Un monument en ferro recorda els deportats. Per aquí van passar Abel Caballé, Jouzas Skripkaitis, Robert Fischer, Josef Leitner.

screensnapz17.jpg

Són alguns dels noms inscrits de diverses nacionalitats. Els estudiants hi deixen flors cada any.

Però, en realitat, Mauthausen no era només un camp, eren una quarentena de subcamps i comandaments.

Si viatja amb l'Amical de Mauthausen -cosa que jo recomano fermament: fan una sortida anual per Primavera- podrà visitar-ne tres i fer-se una idea aproximada de l'infern.

El més proper és el castell de Hartheim. Sembla un castell de fades.

screensnapz18.jpg

De fet, ni tan sols era un camp.

Era un asil posat en marxa el 1898 per l'emperador Francesc Josep, el de Sisí, que els nazis van reconvertir en un centre per eliminar a discapacitats mentals o físics.

El tristament famós programa Aktion T-4. La casa des d'on es va posar en marxa estava al Tiergarten de Berlín. Va quedar en ruïnes durant un bombardeig aliata. Un cartell recorda l'emplaçament.

Recloïen els malalts, els eliminaven i després enviavent als familiars una carta dient que havien mort de pulmonia o qualsevol altra malaltia comuna.

Si volien les restes calia pagar a banda. Sovint enviaven unes cendres per una altra. Tant era.

El fotut és que aquí l'hospital no estava regentat per fanàtics de les SS sinó per metges i infermeres. Gent normal i corrent.

Bé, als camps també hi havia sovint gent normal i corrent. Ja ho va explicar Hanna Arendt.

En una de les visites, recordo que la guia va explicar que la seva àvia trobava amb freqüència restes de cabells que havien sortit per la xemeneia enganxats a la roba estesa.

screensnapz19.jpg

Després hi ha Ebensee. Ebensee era encara pitjor que Mauthausen.

Aquí es treballava en condicions infrahumanes en unes galeries immenses excavades sota les roques per evitar els bombardejos.

Quan hi entres la temperatura descendeix dràsticament. A l'estiu s'hi està bé. A l'hivern havia de ser una autèntica glacera.

screensnapz20.jpg

Els nazis fabricaven aquí -i en les galeria subterrànies de Gusen- el famós caça a reactor Me-262, que va portar de corcolls els avions aliats durant els últims mesos de la guerra.

En una de les parets s'hi pot veure una foto de l'enginyer Werner Von Braun, somrient després de rebre una condecoració.

screensnapz21.jpg

Els americans no haurien arribat a la Lluna sense ell, però esgarrifa de pensar que deu haver estar l'únic ésser humà que segurament va encaixar la mà d'Hitler i de Kennedy.

Tanmateix, el més descoratjador és que, del camp exterior, ja gairebé no queda res.

La porta entrada -amb algunes restes de la tanca electrificada- i un petit cementiri en què cada any se celebra la commemoració de l'alliberament.

screensnapz22.jpg

Però fins i tot a prop hi ha un petit parc infantil on els nens juguen sense ser conscients de les coses terribles que van fer alguns dels seus avis. Ells tampoc en tenen la culpa al capdavall.

56234-screensnapz23.jpg

La resta és un idíl·lic poble de muntanya en una de les zones més pintoresques d'Àustria.

screensnapz24.jpg

A la propera localitat de Bad Ischl, per exemple, és on l'esmentat emperador Francesc Josep tenia la seva residència d'estiu i on va conèixer la seva dona. Imaginin el paisatge.

Tot i que potser la memòria col·lectiva falla encara més a Gusen, un altre dels subcamps de Mauthausen, esmentat també més amunt.

36838-screensnapz24-bis.jpg

De Gusen només en queda un memorial de ciment construït en els 60 gràcies a les donacions d'un empresari italià el germà del qual va morir aquí.

screensnapz25.jpg

Amb el gust arquitectònic d'aquells anys, tot s'ha de dir. És un immens cub de ciment. Però més val això que res.

La resta ha desaparegut. Bé, no tot, l'antic lloc de comandament de les SS és ara una residència particular.

screensnapz26.jpg

screensnapz27.jpg

El propietari està fart de les fotografies que treuen cada any de casa i engega reg a tota marxa per evitar visitants incòmodes.

A Gusen destinaven el que els guardians anomenaven Muselman, els morts vivents. I aquí els feien desaparèixer.

El pare de Josep Alcubierre, per exemple, es va descobrir que va morir aquí després d'haver treballat a la predrera. Encara que, en aquest cas, d'una pallissa.

Per Gusen va passar també Joaquín López Raimundo, germà del president del PSUC Gregorio López Raimundo. Miraculosament, va sobreviure.

No deixa de ser curiós el cas d'Àustria. Hitler mateix era austríac, el van rebre amb els braços oberts el 1938 i fins i tot van expulsar el fundador del psicoanàlisi, Sigmund Freud.

Després la història els va posar al cantó bo. Això sí, després de deu anys de Guerra Freda en què no sabien amb certesa de quin costat caurien. Els austríacs sempre han tingut menys remordiments de consciencia que els alemanys pel seu passat nazi.

screensnapz30.jpg

En fi, després d'haver estat en aquest camp -i diverses vegades com poden veure- trobo fora de lloc barrejar l'Holocaust amb els "presos polítics" com va fer una alt càrrec de la Generalitat durant la seva darrera visita.

Encara que, ben mirat, també hi va haver una consellera que va barrejar Anna Frank amb el procés. Així estem/ Un reportatge de Xavier Rius.

screensnapz31.jpg


PD / Si en volen saber més hi ha el clàssic de Montserrat Roig "Els catalans als camps nazis", Edicions 62, Barcelona 1977.

La historiadora Rosa Toran té també diversos llibres imprescindibles com "Els camps de concentració nazis. Paraules contra l'oblit ".

A més ha estudiat casos concrets com "Joan de Diego" o "Josep Miret Musté (1907-1944), entre d'altres.

La periodista Montserrat Llor va publicar al 2014 "Vivos en el averno nazi" (Crítica) amb el testimoni dels últims supervivents.

Adrián Blas Mínguez té "Campo de Gusen. El cementirio de los republicanos españoles", entre altres.

Benito Bermejo, que va ser el que va desemmascarar a Enric Marcó, té igualment diverses obres sobre el tema inclosos dos llibres de referència sobre el fotògraf Francesc Boix.

I si el troba, el d'Eduardo Pons Prades i Mariano Constant "Los cerdos del comandante" (Argos Vergara, Barcelona 1978) posa els pèls de punta.

Mariano Constante, ell mateix un supervivent, en té varis: "Los años rojos" o "Yo fui ordenanza de los SS".

El primer crec que és el segon que vaig llegir essent un adolescent després de "L'expedició de la Kon-Tiki".

 

 

 

 

Publicitat
Publicitat

4 Comentaris

Publicitat
#2 Pere Ardevol, Riells i Viabrea, 18/08/2019 - 20:48

Ho sentim molt, però les versions aquestes de la segona guerra mundial, i dels camps aquests, i càmeres de gas, i holocausts, que son hegemòniques, no son molt de fiar, i no les creiem.
Es barreja veritat amb fakes, i ens colen fakes històrics i una versió falsa en el conjunt.
Ara, sense llibreria Europa, ja costarà més de sortir de la foscor.

#2.1 Mikel, Gervnda, 19/08/2019 - 13:34

Té vosté tota la raó. De fet hi ha algunes publicacions que ho posen en entredit, Jürgen Graf per exemple.

#1 Andreu, Mataro, 18/08/2019 - 15:02

Molt bon article, algun dia algun expert tindrà que explicar perquè el nacionalisme-pujolisme-esquerrarepublicanisme no s'han interessat mai seriosament per aquest tema.
De fet l'únic gran monument als republicans en camps de concentració a França va ser fet per Valls quan era primer ministre.
Curiós tot plegat.

#1.1 Xavier Rius, Martorell, 18/08/2019 - 22:21

L'exconseller Santi Vila té un llibre, Elogi de la memòria, en el que admet que Pujol no va fer res per la memòria històrica