La monarquia britànica sembla haver superat definitivament la crisi de popularitat patida després de la mort de Lady Di (1997), quan la freda reacció de la casa reial -ja estava separada del Príncep Charles- van provocar una onada d'indignació.
Ara ja ningú se'n recorda. Durant aquesta última setmana s'ha celebrat el jubileu de la reina que fa ni més ni menys que 70 anys al tron: va accedir el 1952 quan Winston Churchill era primer ministre per segona vegada (1951-1955).
El plat fort va ser dijous -en què va sortir al balcó de Buckingham Palace- encara que s'han prolongat fins aquest diumenge. De fet, una onada de patriotisme ha recorregut el país i s'han multiplicat les banderes britàniques a edificis públics i domicilis privats, fins i tot en cotxes particulars.
Fins i tot els pastissets portaven la bandera. També han proliferat les desfilades com la que recull la fotografia celebrada dissabte passat a Newquay, a Cornwall, capital del surf.
Segurament també per respecte a un monarca que, als 96 anys -va néixer el 1926- segueix al peu del canó. A més, ja ha dit que no ho deixa tot i que el Príncep Charles, hereu del tron, ja té 73 anys. Eduard VII ho va fer als 60 després de la mort de la reina Victòria.
Mentre que a Espanya, les comissions de Joan Carles I han erosionat la monarquia, els britànics semblen haver oblidat antigues polèmiques, fins i tot familiars.
No en va, el Regne Unit és una monarquia com ho són també mitja dotzena de països europeus, fins i tot nòrdics com Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda o Bèlgica, entre d'altres.
També cal recordar, vericuets del destí, que Isabel II no hauria arribat mai a reina si el seu oncle, Eduard VIII, no hagués abdicat per casar-se amb una americana divorciada dues vegades, Wallis Simpson. La monarca és filla de Jordi VI, que va assumir el tron després de l'abdicació.
