Els de Terol haurien de deixar de flagel·lar-se: res de Terol existeix. Haurien promocionar-se com la capital mundial de l'amor. Sobretot en l'època d'internet i les xarxes socials.
Al cap i a la fi abans que Romeu i Julieta ja estaven els amants de Terol: Juan de Marcilla i Isabel de Segura, membres de dues importants famílies de començaments de segle XIII.
La seva història està a l'altura d'altres amors tràgics -a més de l'esmentat de Shakespeare- com Abelardo i Eloísa o Calixto i Melibea.
Perquè, segons tots els indicis, els fets són autèntics. Fa uns anys van fer la prova del carboni 14 als cossos i no van detectar mostres d'"enverinament ni de mort violenta", segons l'amable guia que explica el recorregut, llicenciada en història.
Encara que segurament l'afegitó que s'afegeix amb freqüència -tan castiza- de "tonto ell, tonta ella" no ajuda a vendre la història. I menys encara a popularitzar a l'estranger.
Juan de Marcilla i Isabel Segura van morir a 1217 i van ser enterrats, per desig exprés de les dues famílies, en una capella de l'església de Sant Pere de la ciutat.
Tots dos s'havien estimat des de joves però el pare d'ella es resistia a l'enllaç. Li va donar un termini de cinc anys al pretendent per tornar amb fama i fortuna.
Transcorregut el període va tornar amb tan mala sort que el mateix dia ella es comprometia amb un altre home. Ni més ni menys que el senyor d'Albarracín, llavors un important enclavament feudal. En un dels portals de Terol hi ha una placa que recorda la seva entrada.
Juan de Marcilla li va demanar un petó d'amor però ella l'hi va negar al·legant que ja pertanyia a un altre home. Moment en què va caure mortalment fulminat.
L'endemà, al funeral, ella es va acostar al fèretre i li va fer el petó que li havia negat. Instant en què també va caure sense sentit.
La notícia va commoure tant a la ciutat i a les famílies respectives que van ser enterrats a la mateixa capella de l'Església de Sant Pere.
El relat es va mantenir de generació en generació però no hi havia proves concloents. La història va ressorgir en 1555 quan van ser localitzats dos cossos a la capella de Sant Cosme i Sant Damià. Un sobre de l'altre, una postura gens habitual per l'època.
A més, no es van trobar altres restes quan era habitual utilitzar les capelles per enterraments posteriors. Com si les famílies haguessin volgut preservar el seu amor i la seva memòria.
Anys després el notari Juan Yagüe de Sales, que exercia de secretari municipal, va trobar furgant en documentació oficial un pergamí enrotllat en lletra antiga, sense signatura i sense data que corroborava la veracitat dels fets. Va aixecar acta notarial el 19 d'abril 1619.
No cal dir que la història ja va atraure l'interès de Felip II i, segles després, de Fernando VII, que es van desplaçar fins a Terol per veure les restes.
I que els cossos van sobreviure a tot tipus d'avatars, inclosos la batalla de Terol, una de les més sagnants de la Guerra Civil amb temperatures sota zero. Ara, en el mausoleu que va construir Juan d'Ávalos als anys 50, poden visitar-los i retre'ls homenatge./ Un reportatge de Xavier Rius
