Potser no són les muralles de Canterbury, que es prolonguen durant quatre quilòmetres al llarg d'aquesta ciutat anglesa. Ni les de York, per les quals circulen encara els típics autobusos anglesos de dos pisos. Però si va a Terol val la pena una visita a les muralles pel mòdic preu d'1,20 euros. Per un euro més té una visita també als aljubs, els dipòsits subterranis d'aigua construïts durant el període musulmà.
Al cap i a la fi, com indica la senyora de la taquilla, "per aquí van passar totes les guerres". I no li falta raó. A la batalla de Terol durant la Guerra Civil -que va provocar la destrucció "de més del 80% de la ciutat", segons la mateixa font- cal afegir la Guerra dels dos Peres -que va enfrontar a la Corona de Castella i la de Aragó per l'hegemonia peninsular al segle XIV- i per descomptat a les guerres carlines.
El bitllet inclou la visita a un museu de dues plantes -queda poc de la muralla original després dels estralls de la Guerra Civil- que dóna una imatge de la ciutat a l'Edat Mitjana, descriu alguns episodis històrics -com un acte de fe en el que es van cremar a nou persones el 7 de gener de 1486- i explica també el procés no només de construcció sinó de rehabilitació. Amb fons, per cert, de la Unió Europea.
No endebades Terol va ser una posició estratègica, una cruïlla de camins cap a Saragossa i cap a València. Antic emplaçament andalusí, va ser incorporat a la Corono d'Aragó el 1168, repoblat el 1177 i convertit després en plaça forta contra l'expansió almohade.
Durant gairebé 600 anys els terolesos van viure protegits per les seves muralles fins que l'artilleria i el pas del temps les van deixar en desús. Una mica com Barcelona, que va rebre com una mostra de modernitat l'enderrocament de les muralles.
Que poc respecte per les pedres i per la història. Actualment gairebé no queda res. I ni tan sols es mima la muralla de les Drassanes, que ha quedat en un extrem del Raval. Sens dubte amb problemes més urgents que preservar el passat.
Un dels esdeveniments bèl·lics més importants fou la Guerra dels dos Peres, que va enfrontar a Pere I de Castella, el Cruel (1334-1369) ja Pere el Cerimoniós d'Aragó (1319-1387) pel control del Regne de Múrcia i, en el fons, per l'hegemonia peninsular.
Pere el Cerimoniós va aconseguir annexionar de nou les Balears (1343) i recuperar el Rosselló i la Cerdanya (1344) després del funest testament de Jaume I, que va dividir el regne entre els seus fills després de tant guerrejar.
El tercer en discòrdia era Enric de Trastàmara (1333-1379), fill bastard d'Alfons XI, que es va enfrontar al seu germà patern, Pere el Cruel. Després d'alguns revessos militars a Astúries (1352) i a Ciutat Rodrigo (1354) va aconseguir acabar amb ell i, amb això, amb la dinastia.
No cal dir que Pere el Cerimoniós va donar suport a Enric, que al seu torn va comptar amb ajuda francesa. Mentre que Pere el Cruel va tenir el suport d'Anglaterra. En certa manera va ser, com altres, un conflicte europeu on altres regnes europeus ficaven basa. Castella també tenia el suport de Gènova, enfrontada a Aragó pel control de la Mediterrània occidental.
L'episodi més rellevant del conflicte, pel que fa a Terol, va tenir lloc a 1363, quan va ser conquistada per les tropes castellanes. Explica la llegenda que la victòria es va aconseguir gràcies a un jutge que va decidir, per evitar represàlies, pactar amb l'enemic. Des de llavors l'accés pel qual van entrar els soldats es diu precisament al Portal de la Traïció.
No va ser l'únic setge viscut per la ciutat. Durant la Primera Guerra Carlina, també va ser atacada sense èxit pel general Ena. I, a la Tercera, pel general Marc. La ciutat va fer front als carlins amb 2.000 milicians. En ambdós casos el bàndol carlista no va aconseguir prendre la ciutat.
Després ja amb la Guerra Civil espanyola, la muralla es va convertir de nou en objectiu militar. Va ser de les poques victòries del bàndol republicà i l'única en què es va aconseguir recuperar una capital de província que fos de manera efímera, a un alt cost i en el pitjor hivern en molts anys.
L'ofensiva, ideada pel general Rojo, pretenia alleugerir la pressió sobre Madrid. El 15 de desembre de 1937, la XI divisió del general Enrique Líster, iniciava l'atac. La República va posar tota la carn a la graella: ni més ni menys que 100.000 homes, que superaven amb escreix als 6.000 de les tropes franquistes de coronel Domingo Rey d'Harcourt.
D'Harcourt, paradoxalment, va ser processat pels franquistes per covardia després de rendir la plaça -Franco esperava un nou Alcázar- i afusellat pels republicans molt a la fi de la guerra. La batalla es va perllongar entre el 15 de desembre de 1937 i el 22 de febrer de 1938. Sovint lluitant a 20 graus sota cero./ Un reportatge de Xavier Rius
