El pas de la borrasca Glòria per Catalunya va deixar algunes de les afectacions més greus al Delta de l’Ebre. L’aigua del mar va inundar 3.000 hectàrees d’arrossars, penetrant fins a tres quilòmetres endins. Les conseqüències del temporal, així com el tractament rebut per part de la classe política i dels mitjans de comunicació, van tornar a fer reflotar l’enuig i la sensació d’abandonament que té una part de la població ebrenca, que creu que el seu és un territori considerat, en moltes ocasions, “de segona”.
La diferent percepció dels efectes que va tenir el temporal a Girona o a l'Ebre va aixecar diverses veus crítiques, en un tema en el qual, mai millor dit, plou sobre mullat. “És difícil no admetre que hi ha un sentiment d’abandonament al territori sense caure en el victimisme, però és evident que és una sensació molt estesa”, expressa a e-notícies Montse Castellà, activista ebrenca i portaveu de la plataforma Trens Dignes.
“Sigui per agressió o per abandonament, ni l’Estat ni la Generalitat han tingut en compte les Terres de l’Ebre, per això aquí sempre es diu que naixem amb un megàfon sota el braç, perquè en algun moment l’haurem de fer servir”, continua Castellà. L’activista puntualitza que “no és que ens queixem, més aviat ens defensem” i fa una similitud amb el que passa a Terol i la campanya ‘Terol existeix’. “És una cosa que passa als llocs més allunyats del país, i aquí som el sud del sud” de Catalunya, descriu.
Un dels conceptes claus que reiteren és el d’equilibri. El fet que a les Terres de l’Ebre es concentrin tres reactors nuclears, la majoria de parcs eòlics de Catalunya o plataformes fallides com el Castor reforça la sensació que el territori català no està gens equilibrat. Ho resumeix la portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), Matilde Font: “L’Ebre és bàsicament una zona d’extracció de recursos primaris, uns recursos que després són consumits a altres zones on hi ha més població. Des del primer dia hem dit que necessitem un país més equilibrat demogràficament i econòmicament”.
El naixement de la PDE l’any 2000, per oposar-se al Pla Hidrològic Nacional del PP de José María Aznar, va significar un punt d’inflexió a l’Ebre. “En aquell moment no ens escoltaven ni el govern central ni la Generalitat de Pujol, però tampoc els alcaldes de la zona o les comunitats de regants”, recorda Font. Les nombroses mobilitzacions van aconseguir “situar les Terres de l’Ebre al mapa, i canviar alguns comportaments de la classe política del territori”, afegeix Montse Castellà, que creu que “ara és impensable que hi hagi un representant polític que no faci costat a les reclamacions, però fa vint anys això era així”.
S’ha guanyat en unitat i també hi ha una “sensibilització més gran de la Generalitat, però ara falta convertir les paraules en fets”, continua la portaveu de Trens Dignes. I sobretot, prendre mesures de manera urgent, especialment pel que fa al riu Ebre, la punta de llança de les reivindicacions. Castellà ho resumeix gràficament comparant el Delta amb “un malalt que està a l’UCI”. “Els temporals actuals l’han agafat molt feble, i és necessari aplicar ja el pla de protecció, perquè anem tard”, reclama.
Des de la PDE creuen que per salvar el Delta és bàsic “que la Generalitat entengui que no s’han de fer més regadius, una cosa a la qual sembla que cap govern vol renunciar”. Pel que fa a la manca de sediments, un aspecte que ve provocat pel poc cabal que baixa pel riu, és una competència del govern central i de la Confederació Hidrològica de l’Ebre (CHE), dels quals Font lamenta que no tinguin cap pla sobre la taula per revertir la situació.
Una altra de les reclamacions del territori fa referència a la mobilitat i els mitjans de transport. La plataforma Trens Dignes és una de les més actives i les seves reivindicacions no s’han aturat ni amb la inauguració de l’actual variant de Vandellòs, que creuen que no ha aportat cap millora tangible als habitants de les Terres de l’Ebre. “Potser ara es va més de pressa de Barcelona a València, però aquí tenim menys freqüències i els trens regionals van més lents del que anaven el 2016”, apunta Castellà. Un exemple més que l’Ebre és vist molts cops, des de les institucions, com un lloc de pas.
