Publicitat
Societat · 21 de Febrer de 2016. 12:58h.

Vida i miracles dels 'incontrolats'

L'historiador Federico Vázquez Osuna reconstrueix el poder que van tenir alguns anarquistes dels baixos fons durant la Guerra Civil

Vida i miracles dels 'incontrolats'

Federico Vázquez Osuna. Foto: Antonio Rodríguez Canto

L’historiador Federico Vázquez Osuna -Alcaudete (Andalusia), 1964- acaba de publicar“Anarquistes i baixos fons” (L’Avenç), un llibre en el que reconstrueix el poder que van assolir anarquistes provinents dels baixos fons a la rereguarda republicana. Molts havien estat atracadors i, en plena Guerra Civil, van ser catapultats a tasques de responsabilitat “a la seguretat de la rereguarda, l’administració de justícia, les presons i  els fronts de guerra”.


- Jo pensava que els anarquistes, a la Guerra Civil, eren 'combatents per la llibertat", però vostè els deixa pel terra

 

No enfonso els anarquistes! En absolut! El llibre analitza unes biografies que són una part molt petita dels anarquistes, que en cap moment representen el que sindicalment i sociològicament és el moviment àcrata, són una part, mínima, d’un tot. Ressegueixo les biografies d’unes persones que van adscriure’s a l’anarquisme, o això deien... Molts d’aquests àcrates si durant la monarquia d’Alfons XIII i els primers anys de la República eren atracadors, quan esclata la guerra van assolir unes grans responsabilitats a la seguretat de la rereguarda, l’administració de justícia, les presons i els fronts de guerra.

 

- La meva àvia, que va viure la guerra i era catalanista fins al moll dels ossos, sempre deia que els anarquistes eren "més dolents que la tinya"

 

Allò bo i dolent a nivell històric ens pot endinsar en un discurs maniqueu que desfigura el coneixement del passat i pot esdevenir perillós. Sincerament, sento contradir la seva àvia, però els anarquistes no són dolents pel simple fet de ser anarquistes, com tampoc ho són els republicans o els comunistes, per posar uns exemples. Si de cas, sí hi va haver persones dolentes que emparant-se en unes sigles van comportar-se als antípodes dels postulats de la seva organització política, traint-la i desfigurant-la.

 

- Fins i tot dóna dades biogràfiques d'alguns noms 'mítics': Dionís Eroles, Justo Bueno, Antoni Devesa, 'el cojo de Málaga'

 

Ells i altres són els autèntics protagonistes. Entre els trets que els entrellacen destaca que molts van ser perseguits i empresonats durant la monarquia i la República i quan esclata la guerra molts d’ells van esdevenir repressors. Antoni Devesa, per exemple, fou atracador durant la monarquia, que va condemnar-lo a la pena de mort; posteriorment va indultar-lo Alfons XIII i la República va amnistiar-lo. Quan esclata la guerra civil, Devesa fou un dels caps de la justícia revolucionària... Dionís Eroles té un recorregut similar, va conèixer també moltes presons, i quan esclata la guerra va ser un dels responsables de la seguretat a la rereguarda... Si parlem del Cojo de Màlaga, resulta que va organitzar a la Cerdanya el seu particular reialme... Justo Bueno Pérez té un vida molt agitada: atracador, sicari... I alhora un dels responsables de la seguretat al front d’Aragó...

 

- Sempre parlem dels "incontrolats", però no sé si és una manera d'esquivar responsabilitats. En tot cas, eren homes de carn i ossos que, a més formaven part, de determinades formacions polítiques

 

Sovint, la denominació d’incontrolat s’ha emprat com a un jòquer o comodí en el discurs històric per omplir el desconeixement dels causants de la criminalitat que arrenca amb l’esclat de la guerra civil. Alhora, també ha servit per no indagar en aquests responsables, i fins i tot, de vegades, per disculpar-los. El llibre intenta conèixer els trets biogràfics d’alguns dels denominats incontrolats que, com s’exposa, tenien una actuació molt controlada i definida. La implantació del terror va reportar als seus causants poder i recursos materials.

 

- La resta de partits -com el PSUC o fins i tot Esquerra- tenien alguna responsabilitat per acció o per omissió. Van mirar cap a una altra banda? Hi ha el famós cas de l’assassinat de quaranta-quatre germans maristes.

 

L’incontrolat, com s’explica al llibre, no necessàriament era anarquista, perquè trobem que republicans i comunistes també implanten la criminalitat a la rereguarda, tanmateix és més desconeguda pel fet que quan s’acaba la guerra detenien el poder i hi ha poc rastre documental, no el van deixar, com sí existeix molt dels anarquistes al ser perseguits després dels Fet de Maig de 1937. L’assassinat dels 44 germans maristes l’octubre de 1936 va ser un dels successos que més va enfonsar la moral a la rereguarda i va desprestigiar la República. Llavors, el PSUC tenia molt poc poder. El partit majoritari era ERC. Lluís Companys presidia el Consell de la Generalitat que s’havia format a final de setembre de 1936 amb les forces antifeixistes. L’assassinat d’aquests religiosos respon als interessos econòmics de la banda d’Aurelio Fernández Sánchez, faista, que llavors ostentava la secretaria de la Junta de Seguretat. Les fonts franquistes van exculpar el president Companys i van admetre que quan va saber que estaven detinguts va donar ordres perquè els alliberessin i protegissin, immediatament; alhora, les republicanes ens informen que foren assassinats al retardar-se un segon pagament per al seu rescat, a l’interpretar la banda que els maristes havien trencat el pacte que havien assolit.

 

- Tampoc sé si se salven alguns mites com Durruti, Ascaso, Garcia Oliver o Aurelio Fernández

 

L’historiador no salva ni condemna, solament intenta explicar el passat amb les fonts de les quals disposa. Buenaventura Durruti també va ser un atracador, però poc abans de l’esclat de la guerra va oposar-se al sarampión de los atracos, les expropiacions individuals, com llavors també es denominaven, perquè s’havia d’anar a les expropiacions col·lectives; aleshores Durruti era del parer de separar les accions delictives de les sindicals, com s’exposa al llibre. Molts atracadors de renom durant la República a l’escoltar-lo no s’ho podien creure, davant la seva activitat delictiva del passat. Pel que fa a Joaquín Ascaso, va crear moltes controvèrsies quan fou acusat d’haver-se apropiat del tresor d’Aragó i va fugir durant la guerra... Aurelio Sánchez també fou un atracador durant la monarquia i quan esclata la guerra va assumir unes grans responsabilitats a la seguretat de la rereguarda, amb uns resultats dramàtics com he comentat anteriorment.

 

- L'anarquisme, de fet, va exercir el terror a la rereguarda republicana

 

L’anarquisme no va implantar el terror! Com he dit, i reitero, si de cas alguns anarquistes, dels quals ja anem coneixem molts noms. Els anarquistes del llibre no es poden comprendre sense els baixos fons. El poder i la criminalitat del subtítol fan esment a aquests baixos fons. A l’esclat de la guerra uns personatges molt extravagants, de vegades allunyats de l’anarquisme o que no hi pertanyien, van assumir unes grans responsabilitats i amb les seves actuacions violentes i arbitràries van cooperar a malmetre el moviment obrer més important fins a l’esclat de la guerra i el corrent social i cultural que l’acompanyava.

 

- L’anarquisme violent tampoc va afluixar ni amb la República, va ser una de les causes que no es consolidés?

 

Certament, va ser un dels motius que va impedir que arrelés, no l’exclusiu, hi va haver-hi molts més. De la mateixa forma, però per interessos contraposats, van comportar-se l’extremadreta, bona part dels militars i la majoria de la jerarquia de l’Església catòlica... Dionís Eroles considerava la República una ‘menestrala con traje dominguero’, que calia que no arrelés, perquè podia esdevenir un entrebanc per a la proclamació del comunisme llibertari. Durruti, Joan Garcia Oliver i tants d’altres opinaven el mateix, i van fer tot el possible per fer-la fracassar. Just després de la proclamació el 1931, van començar les insurreccions armades, els sabotatges, la intensificació dels atracaments... Una part del moviment llibertari observava preocupada aquesta oposició violenta, que a la llarga podia perjudicar els àcrates. En aquest darrer supòsit s’hi trobaven els trentistes i tants altres militants llibertaris, que no van gaudir de prou força per aturar-la...

 

- Companys va ser condescendent amb l'anarquisme violent? Ho dic pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes o realment no li va quedar cap altra opció?

 

En els enfrontaments militars entre els lleials i els revoltats el 19 i 20 de juliol de 1936, tota mena de gent va apropiar-se d’armes de les casernes militars, arbitràriament, cal remarcar-lo, sense aquest detall no es pot comprendre tot el que succeeix des de llavors: entre 30.000 a 60.000 fusells, segons les fonts, de les casernes de Sant Andreu i de Drassanes. Les forces anarquistes foren majoritàries en aquest apoderament. Des de llavors, un segment important de la població estava armat, l’exèrcit s’havia desfet entre lleials i rebels i les forces de seguretat estaven atemorides i inoperants per la gran quantitat de gent armada. Lluís Companys va trobar-se en aquesta situació. En cap moment va ser condescendent amb l’anarquisme violent! Disposava de pocs militars i membres de les forces de seguretat per protegir la legalitat. La criminalitat que irromp després del cop d’estat és fruit de la rebel·lió militar. Sense revolta no hauria hagut terror. Davant d’aquesta massa de gent armada arbitràriament, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes fou una opció per gestionar la nova realitat posterior al cop d’estat i cohesionar així les forces que van oposar-se a la rebel·lió, però va fracassar, prova d’això es la constitució a final de setembre de 1936 del Consell de la Generalitat que integrava les forces antifeixistes.

 

- Vostè afirma que "el govern català va actuar de forma partidista davant les desestabilitzacions dels cenetistes"

 

Els republicans catalans quan van assumir el poder el 1931 desitjaven l’entesa amb els anarquistes, perquè en un altre cas s’hi haurien d’enfrontar davant les desestabilitzacions del règim, la qual cosa faria molt difícil governar Catalunya i els desgastaria notablement. La repressió contra els anarquistes violents no desitjava exercir-la i la va delegar en el govern central. El govern Civil de Barcelona va estar molt de temps sense titular per aquest motiu: la Generalitat no veia amb bons ulls un governador de fora de Catalunya nomenat pel govern central (denotava el temps de la monarquia), com tampoc un d’aquí, perquè en ambdós casos acabarien per erosionar-la. Per aquest motiu el càrrec va estar ocupat els primers temps republicans per un interí, Josep Oriol Anguera de Sojo, president de l’Audiència Territorial de Barcelona...

 

- La fuga de Dencàs "pel clavegueram" després del 6 d'octubre és certa o és llegenda urbana?

 

Crec recordar que Josep Dencàs la va narrar al Parlament el 1936. Frederic Escofet, comissari General d’Ordre Públic, confirma la seva fugida pel clavegueram.

 

- L'anarquisme es va convertir en un ascensor social? Molts "personatges tèrbols" van assumir responsabilitats polítiques. La definició és seva.

 

Sí, la guerra va ser el moment idoni perquè un personal molt extravagant assumís unes grans responsabilitats polítiques. Em recordo d’Eduardo Rubio Fernández, el Chichito, un estafador i malalt mental, amic d’Aurelio Fernández, que va assumir molt protagonisme en la repressió de la rereguarda; i de José Gallardo Escudero, un altre estafador, adscrit al PSUC, també va participar en la implantació de la criminalitat. Durant la guerra igualment es van fer unes carreres professionals meteòriques. Així un policia podia ser nomenat comissari o un advocat magistrat del Tribunal Suprem...! Quan en temps de pau es necessitat tota una vida professional. Novament, no podem oblidar que la situació fou una conseqüència més de l’alçament del 18 de juliol de 1936.

 

- Andreu i Abelló va escapar pels pèls d'un atemptat, i era el president del Tribunal de Cassació, la màxima autoritat judicial a Catalunya

 

L’atemptat contra Josep Andreu Abelló el 2 d’agost de 1937 no pretenia assassinar-lo, simplement era un toc d’atenció d’alguns anarquistes que s’havien significat en la implantació del terror, perquè aturés les investigacions que des de la primavera s’havien iniciat per aclarir-lo. L’atemptat no va aturar les recerques i la Model va omplir-se l’estiu i la tardor de 1937 de molts presumptes criminals que l’havien estès els primers mesos després de l’esclat de la guerra. L’ordre d’investigar la criminalitat emanava del govern de la República i del de la Generalitat. Sí, la República va investigar la criminalitat que va irrompre al seu territori (aquest llibre recull moltes d’aquelles recerques), cosa que no van fer els rebels o franquistes al seu.

 

- La Columna Durruti, com a força militar, va ser un fiasco

 

La Columna Durruti es forma precipitadament, de tal forma que surt de Barcelona el 24 de juliol, quatre dies després de l’aixafament del cop d’estat. En aquest curt interval de temps, s’ha d’improvisar una formació popular per fer front als colpistes, i sí, la cosa no va funcionar militarment. Des d’un primer moment, va estar mancada d’armes i va sofrir els enfrontaments entre els seus caps, cosa que va servir per desgastar-la i desorientar molts milicians. Si tot plegat no era suficient, va haver-hi desercions des de poc després de formar-se i al gener de 1937 molts milicians se’n donaven de baixa...

 

- De fet, l'anarquisme defensava la destrucció de l'Estat, però no sé si va esdevenir mai una alternativa de govern a l'Estat que volien destruir. Ho dic per la insurrecció de l'Alt Llobregat o Casas Viejas.

 

Les insurreccions dels primers anys republicans estaven encaminades a proclamar el comunisme llibertari i alhora intentaven impedir l’arrelament de la República. Tanmateix, van fracassar i de retruc van acabar per esgotar els llibertaris. A l’esclat de la guerra, els anarquistes van intentar una nova configuració política, però no ho va aconseguir del tot, perquè no eren hegemònics i van haver de conviure amb els republicans i altres forces proletàries. A la llarga, els republicans són els que acabaran controlant la situació. Els Fets de Maig de 1937 fou el punt culminant, en què l’anarquisme va perdre el poder que havia aconseguit des de l’esclat de la guerra. A l’inrevés, aquests enfrontaments també van representar la pèrdua de les potestats que la Generalitat havia assumit als inicis de la guerra, fins i tot el govern català de 1938 va gaudir de menys competències que el de la primavera de 1936.

 

- Una última pregunta: quants anarquistes es van reconvertir amb el franquisme? N'hi ha que es van fer franquistes o fins i tot confidents policials? 

 

Ho desconec quantitativament, però sí que n’he localitzat alguna conversió al franquisme. Les batudes de la policia franquista contra els llibertaris en alguna ocasió foren fruit dels confidents àcrates./Una entrevista de Xavier Rius.

 

Publicitat
Publicitat

0 Comentaris

Publicitat