Ha arribat el moment de decidir si els catalans volem una guerra d'independència. Ja ho va dir el difunt historiador Josep Fontana (1931-2018) abans de morir: "Normalment una independència es guanya amb una guerra".
A mi, la veritat, ja em va tocar fer la mili. I no penso repetir. Que no em busquin ara els d'un bàndol ni els de l'altre. Però, per si de cas, aquest estiu vaig anar a la meva estimada Irlanda.
Els irlandesos van tenir no una guerra, sinó dos. La primera va ser una guerra d'independència. La segona, una guerra civil. Calculen que va morir més gent a la segona que a la primera.
En efecte, tan bon punt van deixar de matar anglesos van començar a matar-se entre ells. Entre les dues faccions: els que acceptaven el Tractat amb Anglaterra i, de facto la independència. I els que no perquè suposava la fractura territorial d'Irlanda: el nord continua sent britànic.
Per això vaig estar passejant una setmana per Cork on va morir l'heroi de la independència Michael Collins (1890-1922). Des de llavors tinc la seva foto penjada de la nevera de casa.
Perquè resulta que a Michael Collins el van matar no els anglesos sinó els mateixos irlandesos contraris al Tractat. Però vaig tenir mala sort perquè, el dia de la visita, la casa natal de Michael Collins a la localitat de Clonakilty estava tancada per un pont. Obren de dimarts a dissabte de 10.00 a 17.00. I els dissabtes entre les 12.00 i les 17.00. Vaig haver de conformar-me amb l'estàtua erigida en una plaça propera.
I el Michael Collins Centre, gestionat per uns familiars llunyans, també estava tancat per una filmació. Però, com a consol, em van deixar fer una visita ràpida.
Va ser suficient per veure una d'aquelles fotos que gelen la sang. Una foto del casament de Kevin O'Higgins l'octubre de 1921 flanquejat per emanar de Valera, que arribaria a president de la República d'Irlanda, i el seu padrí, Rory O'Connor. Tot just un any després, el desembre de 1992, ja en plena guerra civil, O'Higgins signaria l'ordre per a l'execució del seu padrí de noces.
En fi, per consolar-me -si es pot trobar consol en el lloc on van matar a una persona-vaig visitar el tombant en què Michael Collins va ser mortalment en una emboscada: Béal na Bláth.
Una creu, erigida amb el gust dels anys 20, recorda el lloc on va morir el que era llavors president del govern provisional, ministre de finances i comandant en cap. Ja va ser mala sort perquè, de tota la comitiva, va ser l'únic mort.
I va contravenir les més elementals de seguretat. Tan bon punt van sonar els primers trets en comptes de sortir a tota velocitat va fer aturar la comitiva. Alguns creuen que fins i tot buscava la mort.
Però si de veritat volen fer una volta per la personalitat de Michael Collins, visitin el museu militar a les Collins Barracks, en un dels turons de Cork. Obert de dimarts a dijous de 10.00 a 13.00 hores. I els divendres entre 10.00 i 13.00 i 15.00 a 15.30h. Vaig tenir la immensa sort que el sergent Denise McGarry em va atendre molt bé.
- Com va poder passar?
- A Irlanda és impossible mantenir un secret
Per als mitòmans, hi ha algun quadern de notes del propi Michael Collins. Era un home minuciós i de lletra clara i concisa. O cartes a la seva promesa, Kitty Kiernan, interpretada en la pel·lícula homònima de 1996 per una Julia Roberts amb accent irlandès.
O algunes de les armes utilitzades pel squad de Michael Collins -entre elles una Luger, els irlandesos sempre van ser pro alemanys-, quan es dedicaven a escorxar als anglesos.
Al cap i a la fi, l'heroi nacional d'Irlanda va ser l'inventor del terrorisme modern. Sembla que es dedicaven a caçar anglesos a partir de les fotos dels convidats al casament.
En fi, la incògnita és saber si els judicis del procés poden ser el turning point. Els independentistes irlandesos, quan van fer l'aixecament de Pasqua també eren considerats uns bojos.
El fet que els anglesos afusellessin a quinze capitostos -van perdonar a Eamon de Valera perquè havia nascut a Nova York, no fos cas que s'enfadessin els americans- sens dubte va ajudar a canviar l'opinió pública.
Al final de la visita em vaig refrescar la gola en un pub. N'hi ha dos: un a cada costat del carrer. Una Guinness acompanyada d'un sandvitx. La visita al passat d'Irlanda em va deixar exhaust./ Un reportatge de Xavier Rius.
